La Senyora Maria

La senyora Maria agafava el tren cada dia a les sis en punt. S’aixecava ben d’hora, ben d’hora, li posava menjar a l’Arturo (el seu periquito) i baixava tot caminant cap a Plaça Catalunya molt a poc a poc. Quan feia fred sempre arribava una mica tard perquè el fred sempre se li havia agafat als turmells i molts matins, a l’hivern, semblava com si un parell de mans glaçades l’agafessin i l’estrenyessin tot just per damunt dels peus i no volguessin deixar-la marxar.

De vegades, quan els matins eren molt freds i molt negres, tenia por que el glaç l’atrapés de debò i la deixés allà palplantada com una d’aquelles estàtues vivents de la Rambla. S’imaginava que la ciutat creixia al seu voltant i que els nens li llençaven monedes daurades per a què es mogués, cosa que mai passaria perquè el fred sempre se l’hi havia agafat als turmells i de vegades no la deixava caminar.

Un cop a l’estació, la Maria obria la tanca metàl·lica del seu moneder amb un ‘clic!’ i en treia una moneda de cinc cèntims pel pidolaire que sempre l’esperava al capdamunt de l’escala. L’home, una cosa mig vella i arrugada com una tira de cuir assecada al sol, sempre li agraïa amb un somriure sense dents. A la Maria aquell home li feia molta pena, però també una mica de por, així que tot just sentia el ‘clac’ de la moneda en caure dins el got de paper esgrogueït, tancava ràpidament el seu moneder amb un ‘clic’ i s’afanyava escales avall.

A la Maria sempre li havien agradat els trens, perquè els trens sempre sabien on anar i mai no es perdien. Quan se’ls mirava des de fora just abans d’entrar-hi, de vegades li recordaven a aquelles erugues que sempre sortien a la primavera, totes en fila i ben ordenades, sempre en la mateixa direcció.

Els cotxes, en canvi, la posaven nerviosa. De tant en tant, quan sortia a prendre la fresca al balcó, els veia allà baix movent-se d’un cantó a l’altre com petites formigues esbojarrades buscant amb les seves antenes de llum el forat d’un formiguer que mai acabaven de trobar. Quan la Maria pensava en cotxes també pensava en formigues i llavors s’havia de gratar.

Una tarda de primavera, asseguts al banc d’un parc molt verd, quan encara eren joves, la Maria va parlar a en Jaume de les erugues i les formigues. Era una cosa que no havia explicat mai a ningú, una d’aquelles coses que la seva mare hauria titllat de ximpleria després d’enriure-se’n.

Però amb en Jaume tot era diferent. A ell podia explicar-li totes aquelles coses petites que no semblaven gaire res i que mai no havia explicat a ningú. En Jaume també reia, però el seu riure parlava a la Maria amb una veu molt baixeta que li deia a cau d’orella que, potser, aquelles coses no eren tan petites i que, potser, era la seva mare la que deia ximpleries.

A la Maria li agradava el riure del Jaume, i el somriure del Jaume i tot el que era el Jaume. Quan la mirava, era com si tot ell l’escoltés i parés atenció a tot el que deien no només les seves paraules, sinó també tots els seus gestos i silencis, la remor del seu alè i el xiuxiuejar de les seves parpelles al tancar-se. Quan el mirava, sentia una mena de cosa al pit, com si totes les coses petites dins seu es fessin grans, molt grans, i tots els vuits que ella mai no havia sabut com omplir desapareguessin de sobte.

Va ser per això que, una tarda ara fa ja tants anys, després de riure junts com dos babaus, la Maria, tot observant com un somriure aclucava els ulls d’un Jaume embadalit, va decidir que s’hi casaria.